El transvasament de l’Ebre
November 22, 2009 | Posted by superbumbot Sempre ha sigut este un problema que, des que es va inventar, ha sigut una de les dues o tres naus insígnia de les reivindicacions valencianes. És un tema que sens dubte té una base real evident: vivim a un país on certes zones tenen dèficit hídric de manera natural. No és per a res ninguna cosa nova. Ja en temps dels romans es van construir aqüeductes per duur l’aigua d’allà on brollava fins on es necessitava. Més avant, els moros (així és com es coneixen popularment) ja es van encarregar de construir tota una xarxa de séquies que van permetre convertir en regadiu una terra on no es podia cultivar res més que el que és típic del nostre clima. O siga, ametlers, oliveres, ..
Construir conduccions d’aigua és, encara que siga no més per motius històrics, legítim tot i que, des d’una posició extrema, fins i tot es podria criticar que tant romans com moros decidiren construir ciutats allà on no hi havia suficient subministrament d’aigua o cultivar vegetals que no són aptes de manera natural per al medi que tenim. Així que la meua opinió respecte d’estes conduccions no és, ni molt menys, d’oposició. És a dir: si cal i es poden fer, perquè no fer-les?
Però el matís està exactament ahí: en el “si cal”. Perquè hom pot dir que els rius estan secs, que els aqüífers i els nivells freàtics assoleixen cotes alarmants. És cert, no més s’ha d’anar a un “riu” per a observar que en el millor dels casos hi ha un cabdal que alça no més d’un pam. I això amb sort, ja que la major part de rius catalogats com a tals als mapes són barrancs secs. I dic jo que si en un moment donat algú va decidir que això o allò era digne de constituir un riu a un mapa, els seus motius tindria. No crec que ho fera per capritx i, com que tothom sap el que és un riu, tampoc pense que fóra per confusió. Per tant podríem suposar que eixe barranc sec en algun moment era un riu. Tampoc cal fer tanta reflexió, probablement amb preguntar-li a qualsevol natiu de la terra amb certa experiència a les esquenes ens hi podrà certificar que per ahí passava aigua no massa de temps enrere.
L’aigua, evidentment, és indispensable. Sense aigua no es pot fer res. Ni viure. I si no hi ha aigua és normal que la gent faça el que calga per tal d’aconseguir-la. Ja ho van fer els romans i els moros. Però compte: d’ahí a que hagem de construir una conducció d’uns quants centenars de quilòmetres per a aconseguir-la hi ha molt de camí. En esta terra, encara que poc i mal, plou. I jo mai he tingut que sofrir talls en el subministrament tot i viure a una zona de secà. Si. És cert: hi ha zones en les que si ho han hagut de sofrir. Però no són moltes. I per descomptat que totes eixes zones juntes no justifiquen una obra descomunal com és esta i tenen moltíssimes alternatives per a solucionar-ho.
Per alguna raó que desconec el govern valencià creu que no més és possible solucionar el problema amb el transvasament. No més diré que, com a poc, és una idea molt poc original o vanguardista (té 2000 anys d’antiguitat!) i que com a tal em pareix que seria invertir una autèntica burrada de recursos en un projecte que pertany a un model de desenvolupament que ja ha demostrat que està acabat. Em referisc al model de construir i construir sense parar-se ni a pensar si no serà possible trobar altres solucions més elegants i pròsperes (i per a dir-ho amb proves com els 300km de costa enformigonats i tants altres crims especulatius fets arreu del nostre territori). Pertant, com a solució per a impulsar l’economia, em pareix, com a poc, pobra. Vaja! Jo voldria poder esperar més dels meus governants.
Però, encara que ho puga paréixer, el tema principal d’este article no és l’economia. L’article cau dins de la categoria Antidemagògia (consulteu la definició del diccionari de la paraula demagògia, en especial la segona accepció).
Este ha sigut sempre un tema sensible per als valencians. I el govern ho sap i ben bé que se n’aprofita. Dóna molts vots i té gran capacitat de movilització de masses. Es va fer una manifestació amb paella inclosa a València per a exigir el transvasament des de l’Ebre. Era necessari, deien, per al desenvolupament de la nostra terra. Tots els valencians i valencianes de bé hi van anar. Solidaritzant-se amb els llauradors que no poden regar, amb la gent que ha de sofrir els talls en estiu.
Si. Molt noble. No tinc cap dubte de que la immensa majoria de la gent que estava allí tenia la millor de les intencions. Exceptuant de qui segurament tindria terres per on es va projectar el recorregut del transvasament o dels qui volien el transvasament més o menys perquè els catalans se’n van negar… en fí… -El tema de la catalanofòbia també és interessant. Li dedicaré un altre article en tenir temps. Però no vull perdre l’argument de l’article-.
En esta concentració del “Agua para todos” la gent va gaudir d’un dia reivindicatiu-festiu en el qual es van sentir valencians en tot el seu esplendor. Quan van tornar a casa sentien que havíen fet el que tocava per a servir a la seua terra. “Volem l’aigua!”, “L’aigua és un dret!”, “Agua para todos!”…
Però jo pense: “agua para todos”? Jo ja tinc tota l’aigua que necessite…. Per a què en vull més?
Encara diré més. A pesar, pel que es va vore allí, de no tenir aigua (especialment en estiu), les piscines que es conten per milers estan totes ben plenes (especialment en estiu). A pesar de no tenir aigua, el meu poble està al costat d’un pantà que acumula una quantitat ingent… DE PETROLI! (perquè de la brutícia que porta té més aspecte de petroli que d’aigua). Esta aigua no és més que els residus de tots els pobles que no tenen o (i açò ja és realment insultant) no utilitzen les seues depuradores per a netejar-la.
Contrasta molt la força amb la que es reivindica un transvasament de centenars de quilòmetres i el complet mutisme a l’hora de reivindicar que netegem el nostre fem. Perquè? Tant de poder d’atracció té una ració de paella de bades? Home, la paella és un plat exquisit però no ens enganyem: mengem paella quasi tots els diumenges. No, el que passa és que és més fàcil carregar la responsabilitat en els demés que amb nosaltres mateixos.
Un cas molt trist em va passar l’estiu passat. Estava gaudint d’un dia amb un sol explèdid amb gent molt arrimada a mi. Per a celebrar que ens havíem juntat, cosa que passa molt de tant en tant, havíem decidit fer la típica paella a l’aire lliure i com a bonus havíem portat una piscina de joguet d’aquelles que s’omplin amb una mànega. No és que estiga massa d’acord amb les piscines privades com ja haureu pogut notar. Però per tal de tindre un dia tranquil vaig decidir que no opinaria sobre el tema donat que no ens havíem juntat encara i possiblement no ens juntem més d’una volta a l’any com a molt. Vaig pensar, “supose que no serà tan greu, així que anem a passar-ho bé”. El dia va passar molt agradablement. Vam tindre una vesprada molt bona. Vam menjar, beure, riure, parlar, ens vam banyar també en la piscina per a refrescar-se i agafar el coloret estiuenc.
Com era necessari el tema de l’aigua va aparéixer i cadascú va donar les seues visions. Per descomptat, la meua posició crítica amb el transvasament (i d’autocrítica als valencians) estava en franca minoria. Però tot i que els meus contertulians feien una defensa irreductible vaig notar que de quan en quan aconseguia que alguns d’ells es pararen a pensar dues vegades si les seues tesis (a saber: fa falta aigua, l’aigua és de tots, etc..) eren realment tesis pròpies o potser no venien inculcades per sobredosis massives de televisió.
Amb tot, el tema va passar i vam continuar refrescant-se i prenent el sol. Un sol de justícia de Juliol. Cap broma. Havíem de posar-se protector molt a sovint. En especial els xiquets. I clar, a força de posar-se ungüents i banyar-se, a la superfície de l’aigua va començar a formar-se una pel·lícula multicolor d’una substància mescla de totes les cremes, suor, etc.. Va resultar curiós com alguns dels contertulians van començar a sentir certa repulsió per eixa capa de fluids que, al cap i a la fi, no era res més que el que ja s’estaven posant tots (i de manera voluntària) a les respectives pells i, si cal una suor que en qualsevol cas ja tenien dins dels seus cossos.
Com fóra, allà a les cinc de la vesprada algú dels pro-transvasament va suggerir que canviarem l’aigua perquè començava a estar bruta.
“…. Espera un moment -vaig tallar-. Com dius….? Tanta falta d’aigua que hi ha i ara vols tirar tota esta per a posar-ne de nova?”
Per descomptat, vaig opinar que no era apropiat i que total, per a una o dues hores més que ens quedava ahí anàvem a continuar amb l’aigua vella que al cap i a la fi no era tòxica o altrament ja ens haguérem intoxicat amb les cremes que voluntàriament ja ens hi havíem aplicat molt sàbiament per tal de no criar un estupend melanoma. Més encara si abans de començar ja vam decidir que per tranquilitat i comoditat ens banyaríem a esta piscineta de plàstic podent fer-ho a qualsevol piscina pública o, símplement, regar-nos amb la mànega.
Amb la meua contestació, la resta de parroquians, no després de mostrat certa sorpresa, va decidir que és cert que no tenia trellat i que no valia la pena. Així que vam continuar refrescant-nos amb l’aigua “bruta”.
A això de les sis i mitja vaig comentar que tenia uns compromisos i que me n’havia d’anar. Em vaig acomiadar de tots desitjant-los que tingueren una estona agradable per a la resta de la vesprada i me’n vaig anar. Una volta al cotxe, vaig posar la clau i el vaig moure quan em vaig adonar que, com de costum, havia oblidat les claus de casa al paeller. Quina va ser la meua sorpresa quan vaig arribar al paeller i vaig descobrir una bassa d’aigua al jardí i la piscina buida i amb la mànega tirant aigua nova dins per a reomplir-la. Sorpresa encara més gran la que van tindre els meus contertulians quan em van veure entrar i descobrir que, a pesar de tot el que em van dir, van acabar tirant l’aigua per a canviar-la.
En fí, vist el panorama, vaig decidir que no obriria la boca ni diria res. Símplement deixaria que cadascú sentira créixer el sentiment corresponent dins d’un silenci incòmode que es va perllongar per una dotzena de segons però que van paréixer una dotzena d’hores. Vaig agafar les claus i me’n vaig anar. Crec que no vaig dir ni adéu.
Tant costava allargar eixa aigua una hora més? De segur que costava molt menys això que agafar el cotxe i anar a la manifestació de “Agua para todos” a “solidaritzar-se” amb els qui necessiten l’aigua. Un esforç infinitesimal que clarament havera ajudat infinitament més a la situació hídrica tan “desesperada”. Extrany, molt extrany.
Valencians: necessiteu ser menys manipulables i més crítics (i AUTOCRÍTICS!). Sou molt predictibles i els qui manen ho saben. Hi ha infinitats de fets al llarg de la història que així ho demostren. Ens diuen “el levante feliz”! Per favor!
Aquell era l’any en que el nostre Consell va decidir que la solució econòmica (encara no hi havia crisi) era construir camps de golf. I de sobte tot el món volia camps de golf. Hi havien no sé si quinze, dihuit, vint-i-cinc o no se quants camps de golf projectats al llarg del territori. Camps de golf! Camps de golf!… Camps de golf? Però si a golf no juga ni cristo ací! Com potser que un il·luminat diga tal desficaci i tots els valencians li seguisquen aborregats fins on faça falta? Camps de golf, tu… si és que… en fi. Jo supose que com que ja ens hem carregat tota la costa i ja no es poden vendre més apartaments a primera linia, els nostres governants, en una mostra d’originalitat, van decidir crear “primeres linies” artificials. Que no hi ha mar? Doncs fem camps de golf que se li pareix. Quina idea més brillant i elaborada! Seguir fent el mateixt del mateix. I clar, com que els camps de golf tenen gespa i la gespa s’ha de regar… vaja, crec que comence a lligar certes coses.
En fi, el temps s’ha encarregat de demostrar que era una mala idea construir tant. Ja era una mala idea viure dels PAIs i oblidar-se’n de les coses importants: de treballar, de millorar, … Em negue a pensar que ja 5 anys enrere fóra jo l’únic que se n’havia adonat. Em negue a pensar que tot el món té falta de visitar a l’oftamòleg. I per tant, em negue a penjar-me cap mena de medalla per haver-ho dit (total, tampoc serveix de molt). Però on jo no més veia que destrucció de litorals, serres, especuladors (= lladres) i oportunitats perdudes, la gent amb qui parlava majoritàriament no més veia que “faena”, “puestos de faena”, “diners”, “riquea”.
Què curiós és que a la volta de no més 5 anys tota aquella prosperitat s’haja quedat en res. Ara som la quarta l’autonomia amb pitjor nivell d’atur del país. Això si, de la falta d’aigua pareix que molta gent ja comence a oblidar-se’n. Pareix que ara ja plou més.
Valencians, no plou més. Segueix fent falta aigua. Però la solució és que cadascú pose de la seua part. Hi ha aigua per a tots si la gastem bé. Si no la reballem i si la cuidem. Si depurem les nostres aigües residuals.
I si, a pesar de totes estes mesures efectives, és cert que no n’hi ha prou, jo demane que en compte de crear confrontacions inter-regionals que tan de rèdit electoral donen, però que tan negativament afecta a la nostra moral espiritual i convivència, fem de la necessitat virtut. Jo suggerisc que en compte de destrossar més serres i platges desenvolupem tecnologia que siga capaç de solventar este problema. Tecnologia que cree llocs de treball i que puga ser exportada a altres parts del món on la necessiten. D’això, senyors, se’n diu desenvolupament. Guanyem com a persones, evitem que es fomente l’odi i els absolutament falsos sentiments de no sé quin imperialisme dels catalans (al cap i a la fi, la resistència més ferotge al transvasament venia dels aragonesos, no dels catalans- però això és un altre tema) i de passada aconseguim ser un poc millor persones i aprenem a tenir cura de la nostra terra que és la que ens ha vist créixer i la que deuria de veure créixer els nostres fills.
Si no ho fem, problement els nostres fills hauran de créixer a algun altre lloc.
Categories: Antidemagògia | 
Tags: | 
No Comments »